Entrevista al doctor Broggi

Entrevista al doctor Broggi efectuada a casa seva al barri del Putxet el dilluns 1 de març del 2010, coincidint amb la inauguració del nou Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi.

La dona del doctor em rep al rebedor de la seva casa del carrer del Putxet. Són veïns amb la casa on vivia l’Elvira Farreras Valentí, escriptora i cronista del barri, morta el diumenge de Pasqua del 2005 a Barcelona als 91 anys d’edat. Un cop, uns mesos abans de la seva mort, vaig anar a entrevistar-la per a una revista local. Em va rebre al capdamunt de les escales de casa seva, i la trobada va ser una delícia. L’Elvira, entre moltes altres coses, va ser la secretària d’André Malraux a Barcelona mentre el francès va ser a Catalunya per rodar la seva pel·lícula L’Espoir. Sempre recordaré les paraules que va deixar dites per el seu comiat, al tanatori de Les Corts: Jo sóc alfa i jo sóc omega. Som principi i som fi. Mai ningú m’ha sintetitzat d’igual manera el sentit de l’existència. Però tornem al nostre personatge.
La seva dona em fa passar a un despatx petit i farcit de llibres, papers, retrats i records de diferents èpoques. Tinc la sensació d’haver entrat en el túnel del temps. Al cap de pocs minuts, entra el doctor Broggi, el cos lleugerament encorbat, el caminar pausat. Està una mica refredat i sovint es treu un mocador de la butxaca. Li explico que fa poc que m’he acabat de llegir els dos volums de les seves memòries, i que actualment estic preparant material amb la finalitat d’escriure una història de Sant Gervasi de Cassoles. El doctor Broggi és un testimoni viu d’un segle de vida de Sant Gervasi, un testimoni que per res del món me’l podia deixar perdre. Ell somriu. Comencem l’entrevista. Parlem a poc a poc, sobretot ell, que sembla pensar abans de dir cap cosa.

Cóm recorda Sant Gervasi quan vostè era petit?

Recordo que cap a l’any 1912, quan jo tenia quatre anys, vivíem al número 24 del carrer Saragossa. Aleshores tot eren torretes i hi havia només una casa edificada amb pisos. A baix de tot del carrer Saragossa hi havia l’avinguda Príncep d’Astúries, per on passava una riera. També a la vora hi passava el tren de Sarrià, on avui hi ha la Via Augusta. Els carrers eren tots de terra. Era la casa on havia viscut el meu pare de petit. Ell va ser orfe i vivia a Cal Batllori, que és com es deia el seu tutor.

Vostè va conèixer els burots?

I tant que sí, la barraca dels burots era al límit del que havien estat els pobles de Sant Gervasi de Cassoles i Gràcia. Per passar la mercaderia d’un poble a l’altre s’havia de pagar un tribut. Per la banda de la carretera del Tibidabo, a Can Gomis, hi havia un altre burot. Servia a efectes mercantils. Cal dir que aleshores aquí hi vivien sobretot menestrals, comerciants i petits burgesos.

Aleshores els nens jugaven al carrer…

Sí, hi avia molta tranquil·litat i els nens érem sempre al carrer. Aleshores no es deia carrer Saragossa sinó Sant Feliu. No hi passava ningú, només algun carro de vegades. El tramvia passava pel carrer Sant Feliu i girava per Guillem Tell, fins al carrer Balmes, que passava per on hi havia hagut la riera de Collserola. El burot d’aquí baix, de fet, era on confluïen les rieres del carrer Balmes actual i la de Príncep d’Astúries.

I cóm era el Putxet?

Era una zona plena d’oliveres i garrofers.

I la resta del barri que vostè va conèixer, cóm era?

Al carrer de Muntaner hi havia grans cases de la gent que va fer diners durant la I Guerra Mundial. Jo quan vaig ser metge vaig treballar a La Salle Bonanova. En aquella època al barri de la Bonanova hi havia molts solars sense edificar. Durant la Guerra Civil van cremar l’església.