
A l’edat mitjana, ens els segles XIV i XV, la mort es presenta com un personatge terrorífic, com ara un esquelet amb una dalla. D’aquella època encara es manté a Catalunya la representació de la Dansa de la Mort de Verges. De finals de l’època medieval és la “La Divina Comèdia” de Dante, que es pot considerar com un gran tractat sobre la mort. També Shakespeare va tocar el tema amb quotidianitat a “Hamlet”. Durant el Renaixement es torna a la idea pagana de vèncer la mort i pels romàntics la mort és contemplada com un alliberament. Ja en l’època moderna, a causa de la crueltat de les guerres i de l’auge de l’agnosticisme, s’arriba a considerar la mort com l’eix entorn del qual gira cadascun dels homes i torna a imposar-se en moltes ments la idea clàssica i tràgica que l’home és només un ésser per a la mort. En el cas de la literatura catalana, és el cas de Salvador Espriu. Al llarg del temps, han tractat el tema d ela mort des de l’autor de “Tirant lo Blanc” fins autors més recents com Joan Maragall, Mercè Rodoreda o Miquel Martí i Pol, entre d’altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario